IEK PREÇÓ

[siriuseta_¡¡*!!]

Aquesta és una història protagonitzada per uns personatges més pintorescs i variats que el tratge de la fallera major de València {Ale sí, valencianisme de postal per començar... no tinc remei}. Estos extravagants individus adobats d’estranyes habilitats i lligats entre ells amb esparadrap i 24 capes de pegament i-medio tenen per costum veure’s implicats en curioses situacions, de les quals saben sortir-se’n amb una gran dosi d’humor i bona llet. El número de protagonistes, uns vint-i-algo, talvolta vos podrà paréixer elevat en un primer moment. Però conforme vaja avançant la història descobrireu que cadascú té unes característiques específiques que relacionareu immediatament amb el seu posseïdor, i que us faran comprendre ràpidament els perquès de les seues paraules i accions. I després d’aquesta demanda de perdó per l’abundància de personatges principals, em permetré començar de la forma més digerible possible la narració de la nostra història.
Conten les llegendes que uns 300 anys abans del moment en que anem a situar-nos, la bella Corona d’Èap (formada pels regnes d’Eruïll, el País Aigam i les Illes Pam) era una confederació independent amb dret a decidir les seues qüestions. Però un mal dia, un gran malnascut anomenat Flipat del Bombo decidí invadir aquesta bonica terra i unir-la al que ara seria el Comptat d’Aranya, a dins d’Ishtar. Des d’aleshores, els seus habitants han anat vegent com la seua terreta anava perdent la seua identitat, i amb ella, anava desapareixent el sentiment d’eapins i eapines. Èap, que havia quedat reduïda a tres provícies d’Aranya sense cap relació entre elles excepte la seua història i la seua llengua, l’Eapà, era una terra de població àmpliament heterogènia. S’hi juntaven races pròpies del planeta Ki amb altres de desconegudes per a la majoria dels Kiïtes.
Açò ho sabien molt bé els alumnes de l’IEK (institut d’educació kiïta) PREÇÓ (per rebels, estudiosos, conformistes i simplement oblidats {el rabet de la ç és per a que sone S, ja vos explicaré ^^’} ), i en especial la classe de 3r d’EK (lògicament, educació kiïta). Entre els seus 20 alumnes s’hi podien trobar 3 tidnums (curiosament, els tres partidaris d’Aranya Unida, un partit que negava l’autodeterminació d’Èap i la promoció de l’us de l’Eapà), un salamandra, una estranya mescla entre salamandra (veure Les Cròniques de la Torre) i anzud, que semblava més bé una salamandra amb ales minúscules comparades amb els altres voladors, un parell de kuzubis, una musdagur, una ziti-kuzubi, una sheck...
Començaré el relat aprofundint sobre la història de l’única tidnum femella de la classe. Es diu Súsej {Pronunciant la J com Ejpanya} i no és exactament una tidnum honrosa. La seua ascendència és un tant dubtosa. Realment, la de la majoria d’alumnes de l’IEK PREÇÓ no està massa esclarida. Açò es deu a que aquest institut alberga alumnes que per algunes raons no poden viure a les seues cases. Per tant, ací dins, trobem dos tipus d’alumnes: Els hereus directes de la corona d’alguna raça ( entre ells un Salamandra, fill de l’actual reina d’Aranya, la salamandra Clementina i el seu marit Carjuan) i els pobres desamparats que no es sap qui són sons pares, com ara la ziti Wepter o la salamandra amb ales de qui vos parlava abans. Curiosament, en la classe de 3r d’EK s’agrupen diversos hereus. A més, també podem observar relacions per interessos, com la que manté la coneguda Súsej amb l’ Iruiy, jove rei dels tidnums. Aquesta parella ha provocat les parladures de la majoria de la població dels homes-gat, perquè a part de notar-se prou les intencions de la Súsej, aquesta és descendent de les Regaores, una espècie ja extinguida de la que algun dia vos parlaré, i addicta al lleixiu o, en el seu defecte, al Calgonit. I bé, supose que ja tindreu ganes de passar a la narració...

[siriuseta_¡¡*!!]

- Quan vegem operacions –explicà la Magar, professora d’Àlgebra, a la classe de 3r de l’IEK PREÇÓ – Moltes vegades veurem que estan escrites en llenguatge algèbric. Ara bé, algú sabria donar-me una definició de “Llenguatge Algèbric” ?
- És... és... –pensava en veu alta la Rosdafú, una donyeta que venia d’un poblat bosc d’Ereshkigal- és el que utilitzem nosaltres per a comunicar-nos!
- Clar, Rosdafú – van dir, rient i sarcàstic, alguns companys – Vols una x al quadrat o t’abellix més una y partit 5 ?
- Vinga, xics i xiques... – va voler-los fer callar la frustrada professora – Ho definirem com a que és el llenguatge que utilitzem per a expressar un problema en termes matemàtics. Aleshores, vegem aquest exercici. Un comerciant ven productes de dues classes, A i B. Els A valen 5€, i els B, 8 €. Quina expressió algèbrica utilizaríem per a expressar el que guanya? Exacte, molt bé Hanae, diríem x5 + y8, sent x el nombre de productes A que ven, i y el nombre de productes B que ven.
- Una pregunta, Magar – va dir Wepter, una ziti de desconeguts orígens – No podriem posar també el cost? Vull dir, x5 + y8 = cost...
- Bé, podem posar la G de guany.
- La G de Juan? – s’estranyà la Rosdafú, que estava més sorda que una rella.
- “Entonses” – va dir l’Èglan, un callat shek que encara estava amb l’operació – 2+2 són... 2?

La Hanae es portà les mans al cap i suspirà. On aniria a parar la raça shek vegent aquell panorama? Aquells eren els futurs regidors de l’espècie? Oh, senyor, si la reina mare dels shecks a Ki, la Rínsaro vegera el panorama... Encara que sabia que l’opinió de sa mare no era un pes en aquell moment: havia marxat de viatge a la Terra, Idhun i altres planetes per convèncer les colònies de sheks que hi restaven que repoblaren les zones del planeta Ki destinades a elles. Ki s’estava quedant sense la seua raça i havien de fer alguna cosa per evitar-ho. I per tant, la jove Hanae havia quedat encarregada de prendre les decisions que li corresponien a sa mare, i allò li provocava un gran estrés. Ser descendent de la corona era tan dur...
Sense saber les preocupacions de la Hanae, els altres alumnes de 3r d’IEK xerraven alegres entre ells, fent enfadar la Magar fins a límits insospitables.

-Xics... xiques... vinga... Qui pot dir-me quin nom reb la incògnita M en una operació algèbrica? – al veure que ningú contestava,comença amb les pistes – Pen...
-Do! – sentencià Rosdafú – La M es diu pendó!

[siriuseta_¡¡*!!]

La Rosdafú, com tots sabien, era una donyeta tan diferent com encantadora. De graciosa estatura i caminar, solia observar tot el que l’envoltava amb curiositat innata i, sobretot, aconseguit trobar –o fabricar, si no hi ha – el costat divertit de cada situació. Això queda bé amb el seu aspecte: Aquells cabells sedosos verds, llargs i llissos, amb alguna que altra franjeta daurada, que normalment es troben recollits en un pràctic monyet a a nuca, tapats en part per un barret de punta de color blau cèl, a l’igual que el vestit de màniga curta i falda amb pics. Als peus vesteix unes sabates blanques de ballarina, blanetes i flexibles, que li donen major movilitat.Tot i no ser de talla ziti, no es priva de lluir complements. Així doncs, tot i ser una donyeta, mai li falta una corretja feta amb fulles d’arbre, un cordellet al coll amb una closca de caragol com a penjoll, unes agulles per als cabells fetes amb fulles de pi, o qualsevol cosa que li donara al seu look un aspecte tan vanidós com campestre. La Rosdafú, a més, té una capacitat especial: Tot i tindre les seues emblemàtiques orelles de donyet, tan afilades i representaives, té costum d’escoltar coses que no tenen res a veure amb el que se li ha dit. Açò comporta situacions tan entranyables com quan algú pregunta “És ell?” i ella, tota asombrada, creu haver sentit “És gay?”.
Però contar totes les ocurrències de la Rosdafú d’una tirada fa que es perda un poc la màgia de l’espontaneitat. Així que tornarem on estàvem, aquell dia de classe, quan la Magar, desesperada, anava replegant els seus llibres i donant els cinc minuts de descans als alumnes, mentre el següent professor venia de camí, per impartir una nova assignatura.
La Rosdafú, l’Iruiy i la Wepter eixiren junts a la balconada en recerca d’un poc d’aire fresc. L’Àlgebra els havia deixat els caps socarrats i necessitaven conversar de temes que res tingueren a veure amb el que s’estudiava a l’altra banda de les portes de sòlid ferro.

-Com se li nota a la Súsej el que vol, eh? – comentà, divertida, la Wepter. Era una enamoradissa com hi ha poques, i la veritat és que el seu caràcter afable convidava a mantindre llargues estades amb ella. Malgrat això, encara hi havia qui la menyspreava perquè ningú sabia qui eren els seus pares, puix recent nascuda l’havien abandonada a la porta de l’IEK i ningú sabia d’on descendia.
-Shht, que encara et sentirà este – la marmolà la Rosdafú, mentre assenyalava discretament l’Iruiy, que estava concentrat en les seues herbes aromàtiques d’importació de la marjal del riu Sata, picades i embutides dins d’un bocí de pergamí del car.

La relació de conveniència que mantenia l’hereu dels tídnums, fill d’Ishtar i Nímur, aquell adicte a les herbes anomenat Iruiy, amb una tídnum-regaora de dubtosa procedència que li tirava més al lleixiu era un fet comentat per tot l’Institut. Per sort, l’amor i fe que cegament depositava en ella, i la manera de la jove de no fer cas al que es deia, impedien que les males llengües decidiren per ells el seu futur.