Can Sata és la residència de la familia Sata.
És la casa més antiga de Les Palmeres, una urbanització rural situada a uns vint minuts de la ciutat en cotxe, i formada per unes vint cases amb grans jardins, repartides de forma aleatòria per la zona. La casa data del 1500, aproximadament, i quan es va edificar ni tan sols hi havia la ciutat, tal i com és ara. Tot i els seus anys, Can Sata es conserva meravellosament. Envoltada per un gran jardí, amb tota mena d’arbres, plantes i matolls que creixen al seu aire, la propietat ocupa deu hectàrees de terreny al cim del turó que domina la ciutat.
A part de la casa i del jardí, també inclou una extensa part de bosc, que podria ser perfectament edificable, que és objectiu prioritari situat en el punt de mira de centenars d’agents immobiliaris, però no s’ha pensat mai en vendre, en part perquè mai no hi ha hagut necessitat econòmica de fer-ho, i bàsicament, perquè la seva propietària mai no ho ha volgut.
Can Sata no destaca tan sols per la seva antiguitat i generoses dimensions, sinó, sobretot i sense remei possible, pel seu desordre congènit. En els darrers anys la casa s’ha convertit en el magatzem de les troballes de la Nirgal. No ha passat setmana sense que algun camió d’alguna empresa transportista arribés carregat de caixes. Llibres, papers, mapes, records, estàtues, pedres grans, pedres petites, instrumental arqueològic, i fins i tot, a vegades, algun animalot viu (i algun de mort).
Al principi tot va anar a parar al soterrani de la casa, però de seguida l’espai es va quedar petit. Llavors van començar a dur-les al garatge, on els estris van robar l’espai als cotxes. I quan aquesta nova possibilitat es va esgotar, les troballes de la iaia van començar a ocupar les habitacions buides i les de convidats. Actualment la meitat d’aquestes ja estan plenes de trastos, així com gran part del menjador (sobretot els objectes més grans, doncs no han tingut mai esma de pujar-los escales amunt perquè pesaven massa). Així doncs, tota la casa és una mena de museu caòtic.
A la cuina per exemple, hi tenen un cocodril de peu dissecat, que aprofiten, a mode de penjador, per posar jaquetes i abrics. O, al menjador, on hi ha una mena de canoa amb veles que han omplert amb coixins i fan servir com a sofà. A la Ishtar una de les coses que més li agrada és una hamaca feta amb cordes que tenen penjada al sostre. La van posar tan amunt que per arribar-hi s’ha de pujar amb una escala feta de piles de caixes plenes a vessar que encara estan per obrir (d’aquestes n’hi ha un munt per tota la casa). Allà ella s’estira i s’hi passa hores i hores llegint les cartes de la iaia.
Als amics de la Ishtar i d’en Gerard els encanta quedar a Can Sata. Sempre hi ha coses estranyes per jugar, i, a més, els pares de la Ishtar mai no s’enfaden, encara que els nens corrin per la casa, juguin cridant o fins i tot, molt de tant en tant, trenquin alguna cosa. De fet, la majoria de coses que hi ha per allà ni tan sols les tenen controlades. Podria venir un lladre a robar-ne la meitat i ni se n’adonarien. Fins i tot al contrari, un dia podria entrar un camió per error i deixar-hi els mobles d’algú altre i tampoc ho notarien.
De fet, quan qualsevol membre de la família veu un camió de transport, obre les portes de bat a bat i deixa al seu aire als transportistes, que acostumats a aquell desgavell, deixen la càrrega on poden. Fins i tot al jardí hi ha objectes estranys. Solen ser els més grossos d’entre tots, els que no han cabut dins o que pesaven massa per entrar-los.
Entre aquests hi ha un fenomenal roc de disset tones que van haver de portar amb un camió especial, un arbre estrafolari que van transportar i replantar, que ja deu fer, ben bé, uns quinze metres d’alt i que tot i no saber exactament què és, fa uns fruits d’allò més bons, o un elefant metàl•lic, la trompa del qual és un tobogan.